Un diumenge al matí com aquest el sol havia de ser inevitable. Com les primeres gotes de suor al front, com el silenci nerviós de la gent a la plaça, com l’olor agre de colònia i la insuportable duresa del tabac. La Patum en un trombó i l’excel·lència retrobada de les sabates. Somiar gallarets, espurnes i empedrats medievals. Somriure cotxets, resar vermuts a les millors terrasses. La pell de gallina i l’espera histèrica de cada final de maig.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
M'agradaria vore què passa si algun any no s'aprova fer Patum. Més que res com a experiment sociològic i catàrsic de la plebs.
Publica un comentari a l'entrada