A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

escriure

Escriure impaciència, escriure mal a l’estómac, escriure cabells despentinats. Escriure els ulls de la geganta, escriure tremolar. Escriure terra, escriure mirar-nos, escriure migdiada, escriure mal d’esquena. Escriure el silenci com a conseqüència i abducció total de la realitat. Escriure la superpoblació de culs a les voreres, escriure fúcsia, escriure fira, escriure aforament màxim limitat. Escriure camises, escriure texans i jerseis incrustats. Escriure cuixes, escriure fum, escriure vespre, escriure crostes i colzes pelats. Escriure costum, escriure barreja, escriure castell, escriure focs artificials. Escriure principi, escriure esperar-se, escriure final. Escriure gespa, guites, festa, barana, gelats, negre. Escriure fanal. Escriure totes les coses possibles per descriure-ho i, tot i així, no acabar de ser-ne –ningú- del tot capaç.

1 comentari:

Marc ha dit...

M'ha agradat molt aquest escrit: segueix escrivint.