A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

abandonar

Ja sé. Aquestes meves glopades tornen a ser cíclicament esgotadores. Flotants. Sordes. Com l’esperança latent i inconcebible dels propòsits que mai arribaran a ser. Tornen a ser les ombres al quitrà i a les voreres. Finestres obertes a l’Atlàntic, tatamis podrits, fiords. Termos, suïcidis col·lectius. Tornen a ser ridícules, insubstancialment flonges. La part més fosca de cada vespre. Tot allò que ens vam deixar de dir-nos l’última vegada que vam compartir un tren.