Ja sé. Aquestes meves glopades tornen a ser cíclicament esgotadores. Flotants. Sordes. Com l’esperança latent i inconcebible dels propòsits que mai arribaran a ser. Tornen a ser les ombres al quitrà i a les voreres. Finestres obertes a l’Atlàntic, tatamis podrits, fiords. Termos, suïcidis col·lectius. Tornen a ser ridícules, insubstancialment flonges. La part més fosca de cada vespre. Tot allò que ens vam deixar de dir-nos l’última vegada que vam compartir un tren.
1 comentari:
M'encantaaaaaaaaaa!!
Publica un comentari a l'entrada