Des d’aquest meu petit moment de marfil puc veure com passen els cotxes. Badallo. M’inquieto i repasso amb els dits –temorosament- les cortines de marbre. És tard, ens penso en plural majestàtic i el vidre comença a vessar-se. Em degoten semàfors. A vegades necessitaria dir-te que hi ha vespres que noto més efervescents que mai les galtes humides i la sal de la platja. A vegades hi ha diumenges perduts de llum tèrbola que mitjons d’albergínies i l’al·legoria de la vida sandàlia.
3 comentaris:
Que arribi aviat la vida sandàlia!
on guardes els poals? en necessito més, va!
Bo, Balma.
Publica un comentari a l'entrada