A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

si et va bé

Des d’aquest meu petit moment de marfil puc veure com passen els cotxes. Badallo. M’inquieto i repasso amb els dits –temorosament- les cortines de marbre. És tard, ens penso en plural majestàtic i el vidre comença a vessar-se. Em degoten semàfors. A vegades necessitaria dir-te que hi ha vespres que noto més efervescents que mai les galtes humides i la sal de la platja. A vegades hi ha diumenges perduts de llum tèrbola que mitjons d’albergínies i l’al·legoria de la vida sandàlia.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Que arribi aviat la vida sandàlia!

Queralt ha dit...

on guardes els poals? en necessito més, va!

Cel ha dit...

Bo, Balma.