persianes baixades

Conto els dies que falten, i em marejo. No m’espanta el que sigui que m’espera allà, només tinc por del que em descuido, com qui no vol la cosa, aquí. I l’estiu, que ha deixat de ser un condicional, es reafirma en ell mateix. Suposo que ara, com en cada final –i cada principi-, és moment de fer balanç i d’oblidar la roba d’hivern al fons de l’armari. Desfer-se’n seria massa arriscat, i ja no em veig amb forces. En aquestes circumstàncies és difícil, però, fer recompte de provisions. Sobretot perquè no es pot reconstruir l’ansietat, ni l’abatiment, ni el soroll dels cotxes, ni es pot desendreçar una habitació col·locant idènticament els elements igual que l’última vegada que vas passar per casa. Perquè tot això només és real quan es viu, no quan es recorda. Com les olors. I per fi torno, amb els de sempre –o els d’abans?-, i m’adono que pel camí ens hem descuidat moltes coses, i que a cada diumenge hem perdut trossets de temps imprescindibles per reconstruir-nos. Temps que escasseja, però que diuen que amb les últimes plujes a la comarca, encara en queda molt per a recuperar.

cosmofobia

Són exiliats en la seva pròpia terra, i de nit, quan ja ningú els pot veure –ni sentir-, treuen la pols de la guitarra, el djembe i la dolçaina. Eterns etílics d’aigua de l’aixeta, vessen llàgrimes seques en un poal foradat, i després es passen el matí absorbint els bassals amb una samarreta gastada. Enyoren –o potser ja no- alqueries milenàries, parets arrebossades de guix blanc i bresquilles furtades. Somien –o potser ja no- i es desperten encara amb gotes de rosada a la pell. Són exiliats de les seves pròpies vides, eterns rivals de batalla, col·leccionistes d’espècies i ceràmica mesopotàmica. A les parets del menjador hi tenen capses de fruita de colors, i al terra, alfombres musulmanes. L’hivern, el gasten al costat de la llar de foc, entre literatura i crispetes, ideant plans maquiavèlics que els permetin acostar-se, de nou, a l’escalfor de la sorra de la platja, a l’ombra d’un simple para-sol de flors vermelles.

video killed the radio star

Decidíem canviar de rumb espontàniament, fondre’ns de les obligacions, i ens replantejàvem -més o menys assambleàriament- el matí mentre engolíem préssecs acabats de comprar i estrenàvem sabates. Caminàvem, caminàvem, caminàvem i caminàvem sense altre direcció que cap, resseguíem carrers de punta a punta, fent equilibri al final de la vorera amb els braços en creu. Ens aturàvem deu minuts davant de cada aparador, i jugàvem a endevinar-hi els ulls de l’altre reflectits. Davant la botiga de samarretes, sèiem a l’altra punta del carrer, i cantàvem en veu alta les frases de les cançons que més ens agradaven. Perdíem el temps, i ens guanyàvem a nosaltres, espiàvem a cada cantonada observant els peus que trepitjaven les rajoles bullents de la pròxima avinguda, i creuàvem els dits per no trobar-nos a ningú conegut que pogués espatllar la falsa ànsia autoimposada d’anonimat. Entràvem a cada botiga per refugiar-nos de l’eterna escalfor dels primers dies d’estiu, i quan vèiem alguna casa enderrocada, sèiem al banc de la Plaça de la Revolució i ens inventàvem relats domèstics veient encara la pintura a les parets de l’edifici del costat. Ens paràvem davant del cafè a escoltar saxos, i després, a l’hora de dinar, hi entràvem. Ens omplíem de projectes de futur estirats a les escales de la primera església que trobàvem, respiràvem fons, contàvem núvols i deixàvem que la nostàlgia d’un pretèrit encara ara massa recent se’ns mengés per dins. La missió més arriscada que teníem a curt termini era no fer res. Ens endinsàvem en juguesques absurdes i penyores irreals, engolíem gelats de torró mentre esperàvem que se’ns fessin les cinc, per anar a casa a berenar entrepans i cireres. Al vespre, quan el sol ja no ens cremava a la pell, ens armàvem amb llanternes i corríem muntanya amunt, fins allà on els arbres cessaven i deixaven a la vista el bast planell on ens estiràvem, cansats, a explicar històries de por. Finalment, sabent que exprimíem els últims segons de vida fins l’endemà, quan sonaven les dotze baixàvem entrebancant-nos amb rocs i sargantanes, per arribar just a temps quan la llum de la cuina començava a perdre intensitat, i arribàvem a casa, i quan ens estiràvem al llit ens notàvem les cames cansades, els peus encetats, les mans adormides i sentíem que el cap ens explotaria.

torrades amb mermelada de gerds

Saps que a casa ningú t’espera, han marxat. Cap al sud, com sempre. Aquesta vegada has pogut escollir quedar-te, ben acompanyada, però al cap i a la fi, sola. Hauries volgut –necessitat- desaparèixer amb ells, però els dissabtes al matí encara tenen aquell no sé què que t’atrapa. I més avui, que les estovalles de la cuina ja són netes i al carrer, els balcons encara estan plens de geranis. I t’untes la pell d’aftersun i camines i camines, entre parells i senars, entre carrers, entre cotxes vermells i botigues i nens i faldilles de flors i merdes de gos i places i rellotges de sol que per fi funcionen. I et desfàs. I no saps si és per la calor o perquè les sandàlies t’enceten o perquè la dinàmica que agafa la teva vida et fa vertigen i et provoca nàusees. I demanes a l’estiu que enguany no se’t endugui, siusplau. Tot i que saps que és inútil. Busques darrere la primera torreta que trobes, una mascareta d’oxigen que ja s'han endut. I crides, però la gent que passa pel teu costat ni tan sols aixeca la mirada de la vorera. I els sacseges, i els esgarrapes, però ells segueixen sense respirar. I t’atures. T’atures i respires diòxid de carboni que t’estripa encara més els pulmons, i t’arrossegues desesperadament buscant clorofil·la entre les bústies. I camines, entre més cotxes i més nens i més merdes de gos i més arbres, i arribes a casa, resignada. T’asseus al costat de les estovalles netes i decideixes sàdicament, amb aquella il·lusió que fa anys que ningú et veu als ulls, que dinaràs meló amb pernil.

Clair de Lune

Només intentava demostrar-me a mi mateixa que encara tenia capacitat multifuncional, com en els temps deliciosos de l’opus 27 nº 2. Tot just havia començat a creuar el primer pas de zebra que hi ha entre la L3 i la L5 a Diagonal, resseguint la línia discontinua de color groc. Col·locava els peus un just davant de l’altre, dreta-esquerra, dreta-esquerra, i de cop, inconscientment, vaig començar a repetir mentalment els acords de la mà esquerra del primer moviment. Una vegada interioritzat el pas a pas, vaig buscar el bitllet gastat de renfe que tenia amagat dins d'El caçador d’estels a mode de punt, i vaig adonar-me, amb aquella satisfacció inefable única de situacions com aquella, que estava just en el millor moment de la novel·la. Vaig alçar la mirada i vaig gaudir sabent-me partícip d’un dels plaers més espumosos que per a mi té el llegir: la felicitat d’allò que malgrat veure’n el final imperdonable, encara no s’ha acabat. La satisfacció de tenir un altre títol a afegir a la llista, però sense el sentiment agredolç que provoca rellegir el paràgraf final. Estava totalment disposada a seguir amb el següent punt i a part, a trencar amb aquest sumptuós gaudi, quan, a la meva dreta, vaig notar la seva presència. D’entrada em va meravellar, i després de la primera impressió, vaig sorprendre’m a mi mateixa d’haver quedat totalment estupefacte davant d’una cosa tan simple, d’una idea tant banal, d’un mecanisme causa-efecte tant elemental com aquell. Vaig decidir aturar la sonata de Beethoven just després de l’apoteosi del segon moviment, i vaig seure com feia anys que no seia, descalça, amb les cames creuades, al banc de Rambla Catalunya.

No calen sabates

Tancar els ulls i només veure-hi verd menta al fons d’un got de mojito. Anar cap al sud, allà on el nostre món comença a arribar a la línia infinit, en aquell revolt dels camins de l’horta on m’havien explicat, de petita, que hi havia l’eix invisible número 0. Mirar-te als ulls sense que em veigis. Invertir tots els esforços en el després, sense voler-ho. Descalçar-se i treure’s els mitjons. Evitar els diumenges dormint fins a l’hora de dormir i obligar-se mecànicament a oblidar tota la resta, a posar les neurones en mode standby. Contar tres, mirar endavant i entelar els retrovisors de cançons que no ens deixin girar la mirada. Respirar fons i omplir-se els pulmons de carretera, i sentir que el quitrà baixa gola avall.

BWV 934

Petit preludi nº2.

Deu ser, em dic, que els junys de màniga llarga, deprimidament grisos, m’avorreixen. I em distrec buscant en el no-res allò que encara em falta. Deu ser, crec, que necessito injectar-me una dosis intravenal de protecció solar factor 50. Deu ser, em dic, un últim intent frustrat de vèncer a la meva nefasta capacitat cerebral d’emmagatzemament, que ha agafat la vertiginosa dinàmica del just do it. No acumula stock, i fa que els records, fumosos, vagin substituint-se paulatinament uns als altres –memòria a curt plaç, en diuen alguns-. Deu ser, penso, que aquesta és l’última alternativa desesperada d’immortalitzar els meus castells de sorra, tan fràgils, tan quiets, tan inestables i tan abominablement avorrits com jo. Deu ser, també, que la semàntica i el lèxic absorbit en els estius inacabables a les platges kafkianes de la plana alta han impregnat el meu subconscient de la olor dels tarongers, i aquest superjo em traeix en els meus –ja massa habituals- moments de debilitat. Deu ser que la sinfonia de la meva vida és igual de plena d’aire que un poal buit de sorra torrada. Deu ser, em repeteixo, que ja he trobat el diagnòstic dels meus migdies desèrtics plens d'encreuats i sudokus: tinc bulímia literària. Ingereixo literatura afamadament i descontrolada, i abans de pair-la, abans d’assimilar-ne tots els nutrients, vomito. Vomito paraules sense solta ni volta, barrejades amb grumolls de pernil dolç i sucs estomacals.

Sigui com sigui, El Poal encara només és un interrogant en negreta, sobretot per a mi. Per tant, teniu tot el temps del món per inquietar-vos, encara em falta trobar-li alguna utilitat.