you can shoot the breeze if you want

De cop, viure és haver d’aprendre a buscar l’abraçada tendra en allò més pervers i ridícul. La temptació fràgil de recaure en alguna de les subtils contradiccions d’un dissabte al migdia o inventar-me un altre viatge a Porto. Fixar la mirada a Londres, gastar els minuts calculant el diàmetre variable de qualsevol lluna plena. Recollir la immensitat del cel en milers de centímetres cúbics. Viure, de cop, és imaginar-nos corrent distrets per qualsevol illa del Pacífic, l’olor calenta i reconfortant del sol quan m’estenc la pell. Viure, aquesta vegada, serà tanorèxia. Viure serà quan aprengui a respirar amb coherència i sigui capaç d’assumir estoicament que els teus llavis siguin hivern.

millor

Últimament em desperto moltes vegades a la nit. No sé, somio que enfonso el cap sota l’aigua de la banyera i em sento els batecs del cor. Tinc els cabells -com coralls- en suspensió, els ulls clucs i les galtes plenes de microbombolles. Hi llangueixo així tota la vida fins que, de cop, m’espanta el so sec i estrident d’un cop de porta. I llavors obro els ulls. L’aigua tremola. I llavors, una altra vegada i com sempre, tu ningú.

això és un diluvi

Sec. M’arronso. Em penso a mi mateixa, ara fa unes hores, desitjant que no ens arribés mai la llum del dia. Ens recordo caminant, admirablement serens però amb el cor fent tentines. Perseguint el vespre, inundant-nos per dintre, descosint menjadors i esmorzant a glops la incongruència fatídica de tota l’aigua de la banyera. Tremolo. Encara tinc els dits estripats i a la pell, com al coixí, encara hi bullen tota la sal del mar i tots els petons temps de descompte. Ahir, mentre caminàvem, vaig pensar que era com irreal –i injust- que nosaltres tan destrossats i el món sencer tan plàcid i translúcid. Que, el més difícil, et prometo que no va ser el cop de porta, el més difícil va ser el després diluvi. Va ser la importància infinita del camí que seguien les llàgrimes entre les teves pigues.

només sentia vent

Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és, 

però que em fa sentir menys malaurat. 

Fins que el perill es perdi a l’horitzó.

J.M. 

Primer, el vent. Que es passa tot el dia despentinant núvols, palmeres, persianes de vímet i bosses de plàstic. Que amara el terra de cases, que enverina els últims anhels del sol, que intensifica el verd abrupte dels matolls a les muntanyes. Primer el vent -altiu- convertint-ho tot en cotó de sucre, i després tot el silenci que preteníem. Després tu. Tu i les truites de formatge, tu i els últims petons perfectes, tu i els cinc minuts abans de dormir. Tu i l’olor amarga del detergent. Tu, el vent, el silenci i tota la boira dels meus teus ulls.

bolero

i no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja

Gotes de pluja regalimant pel vidre, cabdells de llana esbudellats. I posem per cas que tots els murs i totes les places i tots els carrers i tots els núvols d’una enorme ciutat. A sota, a les roques, el mar esquitxant –insistent- el rovell incrustat en segons quins trossos de vi(d)a. El cel serà gris com si s’anés a fondre i les palmeres, perplexes, hiperventilant sal i humitat. La clau serà convertir en sutja tota la sorra fina de les nostres platges. La clau, aquesta vegada, serà fugir a cops de partitura. Ametllers florits, boleros i paraigües. Cedir als sanglots riuada i oblidar-me –per fi- d’aquesta por sintètica a la ridícula elegància de la teva veu.

pacient

Ja fa estona que només se sent el rellotge. I els singlots, els llençols, les orquídies. Sec. Miro l’enrajolat una estona. Les teves sabates, les revistes, l’estufa, el Klimt. Ha passat mitja vida i encara només el rellotge. Et noto al cap de tres butaques però m’abstinc. Evito el forat negre dels teus ulls regalim. Aquesta vegada  el final del món fa olor de cafè, tinta i espelmes. La llum, a poc a poc, s’escurça. Quan faltin escassos minuts per la foscor definitiva tu mouràs el peu com portant el compàs, com cada divendres. A fora se sentiran ambulàncies i jo, amb els dits, teclejaré abandonadament el Brahms que mai vaig aconseguir memoritzar. Ens acabarem ensopegant i em diràs –abatut- que la vida, insistent, se'ns esfondra.

flors

El problema no és el fred. Ni molt menys. El problema és que no recordo en quin moment vaig deixar de sentir-lo. Ja fa mesos que no em noto els dits dels peus i ara he vist tinc les ungles i els llavis liles. El problema no és l’hivern. Ni de conya. El problema és que m’hagi de deixar perdre una altra vegada la primavera. El problema no ha sigut aquest gener. Què va. El problema és que fa temps que em passo les tardes senceres intentant cridar i ni jo mateixa sóc capaç de sentir-me.

ser

A vegades ens llegeixo ara fa uns mesos i no acabo d’endevinar si puc arribar a notar-m’hi.

si et va bé

Des d’aquest meu petit moment de marfil puc veure com passen els cotxes. Badallo. M’inquieto i repasso amb els dits –temorosament- les cortines de marbre. És tard, ens penso en plural majestàtic i el vidre comença a vessar-se. Em degoten semàfors. A vegades necessitaria dir-te que hi ha vespres que noto més efervescents que mai les galtes humides i la sal de la platja. A vegades hi ha diumenges perduts de llum tèrbola que mitjons d’albergínies i l’al·legoria de la vida sandàlia.

burxar

Burxar. Passar-nos el matí arraulits com un drap que es remena les ungles. Ser assertius en la mesura justa, punyir ferro rovellat. Burxar. Furgar minuciosament forquilles i baranes. Latrines, calderes, cuines, xupitos de serotonina i tasses de porexpan. Burxar cada vespre i després pretendre el retorn indubtable a l’equilibri mental inicial. Burxar com baixar a comprar al súper, com que se t’escapi el metro, com acabar morint-nos al vestidor del gimnàs. Burxar fins al màxim que es pugui i passar-se tres pobles. O seixanta parades de metro. O tota una vida. Una mica allò de l’insistir posar-se a prova, la grandesa d’arribar al límit per veure de què un és capaç. Reiterar dutxes d’aigua freda, respirar dins d’una bossa. Masoquisme eclèctic, suar intravenositats. Atiar situacions difícils fins al punt més àlgid. La predilecció insofrible de l’apostar-ho –sempre- tot a una carta. I que la caiguda sigui tan apocalíptica com mai no ho haurà sigut abans.

yuigon

Ja fa bastants diumenges que –dormint- a mi també m’abat la fatiga. L’eco dels teus dits que, perplex, s’incrusta a les parets i em recita albades. Ja fa bastants diumenges que purpurina. L’ombra d’ulls desfent-se pastosa a la pica i la perversitat inequívoca de les persianes baixades durant tot el dia. Cabells a la dutxa i el tedi abrupte que sempre acaba podent amb mi. Ja fa bastants diumenges que el sol s’apaga i harakiri, que m’obligo a que moro cada dissabte al vespre per celebrar –com a mínim- que som vius.

el món en un cafè

Aquesta nit fa tanta boira que, per un moment, he pensat que les mans em desapareixien. Aquesta nit la carretera és tranquil·la, el cel és atzúric i les voreres ridícules. Aquest hivern cada llum de Nadal sona més verinosa i cada gota de pluja és més àcid sulfúric que mai. Tinc les galtes liles, porto vapor i paràlisis dicotòmiques a cada vidre inundat. Últimament no puc treure’m del cap el soroll buit dels teus peus a la fusta calenta, la meva esquena congelada esperant que arribi l’hora de diari i esmorzar. Els matins quart primera en pijama i sabatilles. Guants, bufandes i tot el fred nevadíssim que es desprèn de la vida. Els tamborets de colors, les tovalloles netes. Últimament només penso en el vapor perfumat de la pell que em bullia just quan m’havia acabat dutxar.

menuda

L’últim hivern que vam dormir a casa va nevar moltíssim. Tu pujaves la persiana un matí aleatori i jo ràpidament endevinava que -de cop- tot tornava a ser peixera. Els matins d’aquell hivern, a la tauleta sempre hi fumejava la xocolata. Ingràvida, amb un cert deix inflat, més o menys dispers i centrípet. Suau i descolorit, una mica com ara. Tu em llegies i jo, nerviosa, m’arraulia mantes. A fora, només l’aire tou i la vida somorta. Les teulades trencadís, les voreres enterrades. Al fora de l’últim hivern que vam dormir a casa vam començar empassant-nos, a sanglots, els silencis més líquids. Fins que van arribar les nits i les boires. Amorfes, persistents i ridícules. Més o menys com les d'ara.

in the way she moves

Escriure, desesperar-nos i, malgrat tot, seguir-ho intentant.

 

Això és el poal després del poal, l’enèsim intent de la vida esgarrapada. Això és el jo més sintètic i egocèntric després d’un nosaltres extens, atroç i definitiu. Això ets tu. Perfecte, feliç, sublim, irresistible. Això és com ballar un tango, com els totxos de Liverpool o com adormir-se tot un migdia al ferrocarril. És respirar sol i mandarines per tots els plecs del jersei o les coses tan absurdes com l’olor de casa de cadascú. Ahir, de fet, ja m’ho deies –i tenies raó- que últimament sóc la polaritat aparentment perfecta entre les intenses hores al teatre i les llarguíssimes nits de tos, suor, vòmit i cortines vermelles.

tardors

També t’acabaràs emportant els llibres. La torradora, l’estora, els quadres. El rentaplats. T’ho emportaràs tot. Agafaràs un dia i diràs que ja no tornes, que la vida aquí és massa fosca i que ja no paga la pena res de tot això. T’ho enduràs tot: la llum tènue i els filtres de les cortines, la pols plàncton, els xurros amb xocolata, les bicicletes, els hiverns i les tardors. T’emportaràs les crispetes, els edredons i les mantes, els pots de melmelada, les capses de música i l’assecador. Els post-its de la nevera, les taules, les cadires, la planxa. L’estufa, el forn, les sabates, el piano i -en l’últim viatge cap a la furgo- em miraràs amb els ulls plorosos i tancaràs la porta amb un subtilíssim cop de taló.

vida privada

Damunt de les rajoles pelades hi havia peces de roba d’ell adolorides de llur desordre, barrejant-se amb unes mitges de gassa i amb una camisa de dona, de punt de cotó, desinflada i, a més a més, bruta.
Sagarra

Portava uns quants dies sent massa hàbil i ja havia aconseguit, fins i tot, acabar autoobviant-me. Evadir amargors i vulgaritzar àries amb esternuts de plàstic. Dedicació absoluta al mitificar persistències. Bàsicament, reduir el temps llanguint pols i perfums baratos. Plorar eixamples, amanyagar gossos dissecats. Vestir els matins de costumismes i lligacames. Últimament, portava uns dies molt no hay dolor però és que després de tu les llums vermelles dels cotxes es distorsionen i les faroles de la Ronda Litoral em baixen bullint per la tràquea. No sabria com explicar-ho, però aquest ara posttot és com haver-me adormit al matalàs inflable el matí més bucòlic d'un agost de platja.

pa negre

Aquesta vegada el cel fatídic de primera hora fa que la platja sencera també sembli un crematori. Només endevino fum, nínxols de fusta vermella, palmeres, vent, barques en descomposició i petxines de marbre. Sec. T’imagino Argelers, em menjo tres dàtils, pelo mandarines i bec una mica d’aigua. Al terra algues, miralls, esquitxos i basardes. Bassals congelats com terrossos de vidre. Si hi fossis seria sucre. Si hi fossis es faria clar, llegiríem Proust i esmorzaríem pastes.

o almenys ho intento

Sempre ha de ser mar. I cels de núvols plastilínics. Muntanyes de pedres tèrboles, muralles, canons, finestres. Fortins en semicercle, petites batalles particulars que sempre acaben sent gratificants. Sempre ha de ser com respirar sota l’aigua, però sabent que tu m’esperes a fora, per si mai me’n arribo a penedir. Sempre és ennuegar-me algues, fer-te ballar coralls de sutja, suar mànigues i enagos de pins. Sempre han de ser ciutats cristal·lines de camins i bicicletes, terres de fusta, ombres intempestives a les tantes de la nit. Sempre és en restaurants dins de túnels, en tu mirant-me, en jo dient-te eternament que sí. Sempre ha de ser –fins i tot ara i encara que no m’agradi- tota la Sardenya al fons de la darrera copa de vi.

en arribar la tardor

Des que m’he llevat que no para d’absorbir-me, per la finestra, el magnetisme surrealista d’allò desèrtic. Des que fa boira que ens precipitem, vertiginosament serens, dins d’un altre octubre incrèdul i irredempt. Des que fa pluja que sucumbim atònits a l’inexhaurible plorar esllavissada. Però tothom sap que al final, una vegada comencen a desintegrar-se les torretes i els arbres, tot acaba igual: despentinat, humit. Pèssim. Tothom sap que el final sempre és el fred. I els poals que són escopits que no són més que una nit de cerveses esparracades.

after dark

Ara. Ara és quan es panseixen, definitivament, els clavells vermells del meu estiu efemèrid. Aquí, avui, s’esgota la darrera escalfor de les últimes hores perdudes que encara ens quedaven. I comencen les mànigues, el malrollisme crònic i -cada divendres- la casa glaçada. Les nits forat negre, l’hivern metafísic, el pouisme buit en avocar-nos pel forat de l’escala. L’emergir de les cendres, els edredons, les rajoles hostils de la cuina. Tan humides. Asfixiants, estúpides. Aquí, ara. Ara només és quan comença tot allò que, sense remei, dia a dia se’ns acaba. S'apaga.