mapes i laberints

www.balmabadal.cat

vestida de nit

Omplir-nos els ulls d'abismes.

bildungsroman

Em veig els ulls al marbre desfet de l'escala. Més amunt, a la paret, una bombeta nua eixuga les taques d'humitat. Aquí al replà tot és grotesc, soporífer. Escrostonat.

you don't know

Vaig tornar a casa com quan el mar arrossega un cadáver fins a la sorra: escopida, vomitada. Vaig despertar-me l’última nit del parèntesi en un llit equivocat que no feia justícia a totes les altres nits entel·lades i vaig tornar així, mig adormida. Precipitada. Vaig arribar de qualsevol manera i encara no he descobert com podria evitar aquesta incomoditat de voler-ho tot bonic i no saber ni com començar a pronunciar-te.

heli

Allò tan insignificant que m’és, sovint, invisible. Allò minúscul. Vapor, suor. Com una música persistent. La fragància de totes les coses. Una paraula tan petita que no puc escriure i, a la vegada, amb un significat tan immens que no sóc capaç de pensar. Un microsegon. Un microsegon que ho capgira tot i fa que la vida modifiqui la seva trajectòria. Totes aquelles petitíssimes porcions de vida que m’agradaria congelar per sempre i poder reutilitzar-les quan sí que ens hagin passat masses anys.

Closer

I just want to be there

when the morning light explotes
on your face (...)

He sabut que l’hivern seria guèiser quan ens ha agafat la tempesta just al mig del Millennium. Quan el cel s’ha acabat de sobte i hem hagut d’afanyar-nos a regalimar cap a la Central Line. M’he adonat que aquests mesos seran duríssims en el moment d’arribar a l’andana. Just un segon abans de la riuada de paraigües, mitjons molls, cames humides i de tots els vidres del metro que no paraven de suar.

smile and great

Tornar a Angel com vaig prometre aquell agost que algun dia tornaria a banyar-me al llac de Bollnäs. Com si fos la primera vegada que veig els àtics de totxos o sabent que això dels trens a mitja nit al final passarà com amb lo de la pluja: ens hi acabarem acostumant. Com ens acostumarem, també, a aquesta llum dispersa de l’entre setmana o a les extravagàncies eufemístiques d’aquesta enorme ciutat. Com s’acaba acostumant –tothom- a la suor humida de la gespa de primera hora, a l’hipnòtic soroll dels autobusos i a les llums obertes de les cuines mentre tots els altres sopen i nosaltres tornem de treballar.

marxar (urgentment)

Una cuina. Dues cerveses i la minutera esquerdant-nos el cervell. Les mans abandonades, els teus llavis premuts. La meva gola trencada. És l’últim vespre i ens retorna, indiscutible, l’acidesa del ficar-se de nou la vida en caixes. Abans de l’abisme que separa una porta tancada recordem aquest nostre estiu de fred als matins i de boles de palla. Totes les tardes d’aixoplugar-nos i les gotes de suor regalimant-nos escales.

mineral

Com saber que si em deixo rodolar arribaré a l’aigua, com l’aire porós i volàtil que ens omple el cotxe o com un passadís de torxes que ens porti arran de mar. Com un calfred que em recorri l’esquena, com la cera desfeta damunt l’estora o com les ombres canviants d’un capvespre gelat. Com aquests nostres moments d’empassar-nos bassals. Lent. Com la vida sense minutera. Intens. Perenne: mineral.

no sé què és

Immens, segueixes regant la gespa. Amb aquest encant parsimònic i el mig somriure solemne de quan tot sembla al seu lloc. Jo llegeixo Joyce i, més enllà del jersei, se’m escola la pell de l’esquena entre els cordills de l’hamaca. Avui fa un vespre de cel humit i polsós, de llençols arrugats, de núvols que rodolen. No crec que en siguem gaire conscients, però estem vivint un moment curtíssim de saó, pins i balanceig que recordarem sempre. Ens sobrevindrà, a vegades, mentre estiguem sopant a la terrassa. Sempre després de sentir de nou aquesta olor de terra que ens entortolliga el juliol i que t’encén les galtes.

D'herois i desastres

Encara no he tingut valor per superar la transhumància perpetuada ni tot el seguit de despropòsits on em condueix aquest etern sobreviure itinerant. No he pogut sobreposar-me a la naturalitat àcida d’un suc de poma, ni he sigut capaç de notar l’aigua calenta o el calfred de la meva pell amb les teves mans. Encara no he tingut temps per les carreteres molles, per les espelmes al terra, pels balcons en bidireccional. Encara em faltaria assaborir aquells viatges lents amb la finestra oberta, el punt àlgid d’una muntanya o el trepitjar amb descansos els carrers gebrats d’alguna ciutat. Encara no he tingut temps de digerir el vermell de les teves galtes, ni de somriure a les tardes, ni de passejar en bicicleta, ni d’assumir aquesta novíssima temperatura constant. Necessito –només- una tardor per asserenar-me, per parar definitivament de ploure i assumir en passat les nits absurdes de mirar-nos i no acabar-nos d’entendre mai.

The perfect way to start

Després de milers de cactus i més enllà de totes les sargantanes que s’havien anat deixant la pell morta pels vorals del camí. Allà, una vegada travessats els impossibles passadissos de roques. Després dels bancs de peixos, dels crancs immensos. Després l’oasi d’aigua traslluïda que ens deixava entendre la complexitat vital de tot allò que, tard o d’hora, s’havia d’acabar. Just allà, entre estius inherents d’ungles vermelles, entre hiverns somorts d’arbres congelats. Havent superat el desert tempestuós de sorra negra, havent sobreviscut a les riuades d’aigua gelada i al vertigen del penya-segat. Allà palplantat, com esperant-nos, notàvem la presència del far. El nosaltres com l’objectiu implícit i indispensable del créixer. El far com l’al·legoria perfecta del nostres futurs en condicional. Tal volta intermitents, tal volta impossibles. Però sempre inevitablement necessaris i satisfactòriament reconfortants.

suau

Les ombres s’entortolliguen al terra, cedeixen suaument a l’aireig vaporós que dibuixen les cortines. Desenfadades. A la ciutat les teulades i els balcons dels edificis restaran immòbils per sempre i, uns metres per sota, els semàfors continuaran marcant el ritme mandrós i angoixant d’aquest diumenge avorrit i tètric. Serè i perspicaç.

nou

Em miro les cames esteses entre pintures vermelles i penso que pot ser que algun dia tingui el valor de demanar-te si vaig ser jo que vaig intuir, mig desdibuixada, algun tipus de tensió no resolta o si és que em penses condemnar a aquest etcètera infinit durant tota la vida.

icebergs i guèisers

Fugir. Exiliar-me. Rapar-me al zero. O algo. Tornar-me a recollir la vida en caixes, cosir bassals estripats o jugar una altra vegada a l’empassar-me algues. Ensopegar amb la fiblada impossible d’un bitllet a Sardenya, retrobar-me amb la difícil olor dels matalassos freds o de la gespa eterna del caminet de l’entrada. Enfonsar-me sempre a l’últim graó, intentar oblidar l’eco de les siluetes fosques d’allà on hi havia hagut penjats els quadres. Evitar –sempre- el gust del sol en horitzontal, trepitjar-nos voreres com quan baixàvem corrent plovent per l’Avinguda Tibidabo. Marxar. Morir. Un canvi. O algo. I, al final del forat negre, un estiu dificilíssim. Un Londres ple de faroles, un hivern colgat de murs il·lustres o una tardor a vessar de pisos i de botes d’aigua.

jo l'enyor

com segles de glaceres solitàries

davallant mil·límetres cap as oceans

Hi ha vespres de teulades i de llum horitzontal que aprenc, incorregible, a fer-me transparent mentre la teva olor es va fonent amb les espelmes. Hi ha nits de núvols feixucs i plens d’espines que abjuro el silenci de nevar o la por d’aquell viatge que tu també et mereixies. I, a vegades, també hi ha llençols que només la teva absència i dies que només voldria Londres o, per exemple, tot el soroll de la vida.

etcètera

"Quan s’enlaira un avió, hi ha un instant que sembla impossible. Passa tot just quan el tren d’aterratge i la pista, simultanis, s’alliberen de l’últim pes de la nau. La màquina encara toca terra, però ja és de l’aire: si fóssim prou veloços, la podríem aixecar amb una mà. En aquest instant fugaç, els voladors de vegades tanquem els ulls, i de vegades els mantenim oberts per demostrar-nos que no tenim por. Però tampoc no parpellegem. I a partir d’aquí, elevació. Hem de tornar a ser horitzontals per sobreviure." 

M. Rojals

I jo allà, tot el matí penjant d'un núvol.

tot allò

Hi ha mirades que s’enyoren de la mar

ancorades a les dunes d’on les van abandonar

Crec que és just ara quan m’arriba als turmells l’inici abrupte i descontrolat de totes les promeses d’estiu. És curiós -penso- el trobar-se a faltar. I enyoro, perduda, l’olor de tarongina incrustada a la teva sal. No sabria massa bé com explicar-t’ho, però avui he entès, finalment, la importància infinita de tots els ports minúsculs, la perplexitat inequívoca dels dàtils, la tendresa humida de les figueres i la serenor somorta dels camins de terra. No sabria com dir-t’ho, però avui m’han semblat vitals l’escuma oliosa de les basses, les buguenvíl·lies roses, els molinets de vent o els banyadors regalimant-me les primeres gotes.

la vida sense tu

espelmes grogues a la cuina

ombres nues, plats trencats

Tanco els ulls i em noto la sorra freda als peus xopats de nit i cervesa. La pell de les cuixes torrada, el fang a la boca, la sal als cabells. Tanco els ulls i m’arriba aquell record difícil dels teus. Brillants. Observant-me de tin gu da ment. M’arriba, també, l’olor de qualsevol espiga daurada i la necessitat d’un cotxe amb les finestres baixades o les xancletes trencades d’aquell juliol etern. Espelmes en tasses de fang abandonades a la terrassa i nosaltres –estirats- allargassant-nos amb el món sencer. Només esperàvem –tranquils i incomprensibles- que ens arribessin totes les tempestes feixugues. L’alegria senzilla del notar a la cara la pluja i la tendresa serena de respirar l’aire calent.

whatever

Gastar el matí observant les gotes d’aigua que rellisquen decidides pel braç de la cadira del jardí. Estimbant-se. Guanyar el dissabte en cels i tovalloles calentes, concentrar-me en no cometre mai més cap hivern. Ni mai més cap desembre. Ser l’enèsima partícula microscòpica que sura en el fil de llum. No tornar mai a la vida abisme. Ni a l’esglai absurd i inequívoc de quan –de cop- algú es queda vertiginosament sol a l’andana. Llunes plenes, futur incert, somriure cap de setmana. Camps verdíssims o l’olor de pi de qualsevol carretera oblidada. Tot això i, a l’aire, la possibilitat tàcita de la vida hivernacle.